En primer lloc, i abans de res, volem agrair els esforços de tota la gent que ha treballat durament els últims dies de manera incessant en l'extinció dels diferents incendis sense la seva professionalitat la situació encara seria molt més complicada. Els incendis forestals són l’estrella mediàtica de cada estiu. S’han fet córrer rius de tinta, és cert, però el debat autènticament important està a les beceroles. En els darrers anys, com a resultat de la pressió ciutadana i de la pressió del sindicalisme organitzat en diversos àmbits professionals, la situació ha millorat d’una manera força evident. Catalunya, per exemple, està entre els països del món que disposen de més mitjans aeris, en proporció al nombre d’hectàrees a protegir, però, tot i que les millores són innegables, no és pot pas dir el mateix pel que fa als mitjans humans i materials de que disposen els cossos professionals, que encara no estan en el nivell desitjable.

S’han millorat, per exemple, les tècniques d’extinció, s’han millorat les polítiques preventives o les d’investigació de les causes dels incendis, però no s’ha fet front al problema de fons i per tant l’amenaça persisteix. Vivim sobre d’un polvorí i ningú amb dos dits de front pot garantir que, en qualsevol moment, un gran incendi forestal no cremarà, com està passant ara mateix, tot el que s’ha aconseguit preservar en els anys anteriors. En mig d’un allau de crítiques demagògiques, l’essència del problema, que no és altra que la necessitat d’un canvi d’orientació radical de la política agrícola i forestal i de la política econòmica en general, resta amagada.

Efectivament, la causa principal dels incendis forestals és un model econòmic que ha provocat el despoblament del mon rural i l’abandonament de moltes de les activitats econòmiques que s’hi desenvolupaven. Com a conseqüència d’això, apareixen dos factors que fan molt difícil , i a vegades impossible, l’extinció d’aquests. Per una banda, la quantitat de combustible potencial present al bosc s’ha multiplicat enormement i, per l’altra, l’abandonament dels conreus, ha comportat que la continuïtat de les masses forestals sigui excessiva. Dit d’una altra manera, el bosc és més combustible que mai i, quan es donen unes condicions meteorològiques desfavorables, és fàcil que es produeixi un incendi de proporcions catastròfiques, perquè les masses forestals no estan compartimentades i els bombers no troben cap mena de línies de defensa que els permetin treballar.

Més de vint anys de política agrícola i forestal de la Generalitat han implicat la reducció pràcticament a la meitat del nombre de pagesos catalans. Aquesta nefasta política, combinada amb la subordinació de la política agrícola de la UE als interessos de les empreses agroalimentàries i dels grans propietaris, han convertit la nostra pagesia en una espècie en vies d’extinció. L’acció de govern, la política real, aquí, a Madrid i a Brussel·les, ha contradit la lletra dels programes electorals i la voluntat popular majoritària, que és clarament partidària de la subsistència de la agricultura familiar.

Per si encara no n’hi havia prou, unes polítiques urbanístiques extremadament especulatives, han permès l’aparició de centenars d’urbanitzacions en zones forestals i la Generalitat ha estat incapaç d’imposar que aquestes disposessin de mesures d’autoprotecció. La necessitat de defensar-les, distreu els bombers de la que hauria de ser la seva tasca prioritària: impedir l’extensió dels incendis.

Els incendis forestals no són inevitables. Què es podria fer?

Evidentment, cal continuar milloran els cossos que treballen en la prevenció i en la extinció d’incendis, però això no és el més important.

Cal, en primer lloc, unes inversió seriosa i continuada en política agrícola i forestal que permeti minimitzar els factors que hem esmentat i que ens fan impossible aturar el foc. Seria molt convenient, fomentar l’aparició de noves activitats econòmiques que fessin possible una explotació racional dels boscos. El problema és que aquí no hi ha beneficis ràpids a fer i difícilment trobarem cap empresari disposat a embarcar-s’hi. Podría fer-ho, el tan interessadament criticat i menyspreat sector públic. Però està controlat per uns polítics que, majoritàriament, prediquen la reducció d’aquestes despeses, tant aquí com a Europa...

També és necessària l’intervenció del sector públic per tirar endavant unes polítiques d’ordenació del territori, que permetin sectorialitzar les masses forestals i que impedeixen la proliferació d’urbanitzacions. Unes polítiques d’ordenació del territori que preservin els espais agraris, permanenment amenaçats per l’especulació, per la via de les requalificacions de terrenys. S’hauria d’assegurar que els pagesos en actiu i els joves que comencen, tinguéssin legalment garantit l’accés a la terra que necessiten per treballar. Això no és una utopia. Els nostres veíns de l’estat francès tenen, des de fa molts anys, legislació en aquest sentit.

Per tant, una pressió popular organitzada i sostinguda, favorable a unes inversions que són imprescindibles per salvar la nostra pagesia i els nostres boscos, i favorable també a una ordenació racional del territori i dels recursos, continua essent necessària.